Ajuntament d'Alcúdia - Mallorca

L’estendard d’Alcúdia és un símbol municipal que ha servit en algunes celebracions civicoreligioses del poble d’Alcúdia. Ha sortit històricament en les processons del Dijous Sant i de la Triennal del Sant Crist d’Alcúdia almenys des d’inicis del segle XX, tot i que l’origen de l’estendard és més antic.

Durant l’edat mitjana i moderna la vila d’Alcúdia usava l’estendard quatribarrat del rei en Jaume, les barres vermelles sobre fons groc, com a símbol de representativitat municipal. A la revolta forana (1450-1453) entre els jurats alcudiencs (màxims representants municipals de la Universitat d’Alcúdia) hi va haver un conflicte ja que el jurat Antoni Axartell -detractor de la revolta- es negà a cedir la bandera de la vila d’Alcúdia al jurat Miquel Renovard -partidari de la revolta- per anar amb els pagesos forans al setge de Ciutat i en comanà una “e feu-los fer una groga e vermella e ab aquella anaren”[1], com en queda constància a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Semblantment s’emprà la mateixa bandera durant la Germania quan el 26 de desembre de 1521 els alcudiencs que lluitaven contra els agermanats sortiren a lluitar a la batalla de Can Capdebou amb la bandera reial estesa (vegeu crònica del notari Miquel Sabater[2]). I també era emprada en determinades processons seguint el model de la Festa de l’Estendard de Ciutat de Mallorques.

L’estendard està format per una creu blanca sobre un fons blau marí de forma trapezoïdal, més ampla en l’asta, de 290 cm que en el batent, de 60 cm, la seva longitud és de 320 cm. Va lligat a un pal de quatre metres de longitud amb una creu de ferro.

El municipi d’Alcúdia (anomenat Universitat d’Alcúdia des del segle XIII fins a 1715 i Ajuntament d’Alcúdia des de 1715 fins a l’actualitat) al llarg de l’edat moderna també paga la majoria de despeses relacionades amb la parròquia d’Alcúdia, i també la construcció dels seus temples: esglésies, oratoris, campanars, sagristies, fins als seus retaules, També pagava les despeses de les festes religioses, processons, i era el curador o protector de moltes confraries devocionals, com la del Sant Crist d’Alcúdia o la del Santíssim Sagrament, que tenien penons o estendards identificatius. La documentació municipal és plena d’exemples a partir del segle XVI on els jurats municipals paguen banderes i penons per assistir a les festes de sant Jaume.

L’any 1659 l’església organitza vuit dies de rogatives dedicades al patró de la ciutat i els jurats d’Alcúdia i encarreguen la confecció d’una bandera per posar al campanar. La tela comprada per a realitzar aquesta bandera per posar al campanar a les octaves de sant Jaume és de cànem de color blau i blanc: “per tres canas de drap canyemet blau y blanch li comprarem per una bandera havem fef fer per posar al campanar en las octavas de Sant Jaume i 2 sous per seda per cosir dita bandera”[3].

L’any 1699 l’aleshores el municipi paga per unes vexil·les (estendards o banderes) noves per a l’església parroquial que foren pintades pel pintor Pere Canet de ciutat, les astes de fusta realitzades pel fuster Antoni Mascaró i el sastre Pere Torrens cosí les vexil·les[4].

L’estendard que surt a la processó del Sant Crist d’Alcúdia també s’anomena dels agermanats sobretot a partir de la mitificació dels alcudiencs en les reivindicacions històriques dels privilegis i dels títol de ciutat a partir del segle XVII. Les cròniques històriques d’Alcúdia com la de Fra Martí Ventayol i les seves posteriors còpies dels segles XVII i XVIII (“Victorias y Triunfos obtinguts per los de Alcúdia per medi de Maria Santíssima de la Victòria des de lo any 1521”[5]) reivindiquen el paper d’Alcúdia com a ciutat i enalteixen i lloen alguns episodis de la història de la ciutat per tal de remoure el sentiment de patriotisme alcudienc en moments de crisi i de grans dificultats. L’any 1677 el clavari de la Universitat d’Alcúdia paga al mestre ferrer Josep Capdebou 4 sous per “un ferro ha fet penjar la bandera se diu de la jermania”[6].

Aquesta mitificació encara s’eixampla amb el moviment romàntic del segle XIX i amb la novel·la de Joan Reinés “La perla de Alcúdia” de 1854 que fabula amb diàlegs imaginaris la pèrdua de l’estendard d’Alcúdia i la seva recuperació per part dels alcudiencs Antoni Font i Pere Amorós a la batalla de Can Capdebou del 26 de desembre de 1521. La repetició de l’argument romàntic d’aquesta novel·la en les celebracions civicoreligioses perviu en les processons religioses actuals, com les processons del Dijous Sant i la processó triennal del sant Crist, que en l’actualitat es fa cada tres anys el dia de santa Anna.

El 21 de desembre de 1929 el ple de l’Ajuntament d’Alcúdia acorda “que en el desfile que ha de tener lugar el dia 29 del mes actual, en Palma ante la estatua del Rey Don Jaime el Conquistador, asistiera el Ayuntamiento con el estandarte conmemorativo de la guerra de los agermanados”[7].

L’any 2021 l’Estendard és posat sota la custòdia municipal i és estudiat per un equip d’experts del Centre de Documentació del Museu Tèxtil de Terrassa i restaurat[8]. I comproven que la filatura i teixidura són manuals i la seva manufactura s’ha de situar entre els segles XVII i XVIII, i que el teixit blau s’ha tenyit amb indigoides i que ha passat per un procés d’encerat que fa que la superfície sigui lluenta. Una vegada estudiat i restaurat se’n fa una còpia perqué segueixi sortint a les processons i es deixa en custòdia permanent a la Sala, la cambra on es realitzen els plenaris i els actes de màxima representació municipal.